Una conversa sobre la moral i la crisi
Avui al matí he presenciat una conversa molt interessant sobre la crisi. Dos homes grans, potser ja jubilats, estaven enraonant sobre…, ho endevineu?, segur que sí, sobre els culpables de la crisi. La llàstima és que no he pogut escoltar-la tota perque jo estava a la taula del costat, aprofitant que havia anat a comprar el pa m’he assegut a llegir el diari de franc. La conversa anava més o menys així:
Senyor A: … aquí els poca vergonyes són els dels bancs, s’han fet d’or i ara ens diuen que no hi ha calers!!!
Senyor B: Sí, home, sí, però és que resulta que hi ha molta gent que els hi deu diners, eh! Que hi ha gent que s’ha embarcat a comprar tot a crèdit i en acabat, quan ha perdut la feina, aquí tothom s’ha quedat empantanegat…
Senyor A. Ohh, això és una altra cosa. Lo que no pot ser és que els dels bancs els hi posessin la mel als llavis a gent que ja savien que segur no ho podrien pagar. Ells contaven fer una gran negoci: quedar-se amb els quartos que bonament haguessin anat pagant i a sobre amb el pis…
Senyor B: Bueno, però es que els dels bancs ho havien de fer a la força perquè si no deixaven els diners, sempre hi havia algun altre banc o caixa que ho feia i que els hi robava el negoci. La seva feina era fer cèntims ells i no deixar que els fes un altre…
Senyor A: Ah, collons!!! I que fotien els dropos del Banc d’Espanya mentres? Que no ho veien que tothom s’estava empenyant de per vida per culpa dels bancs? Que no els hi podien prohibir això d’anar donant cèntims a tothom?
Senyor B: Oh coi! Es que el Banc d’Espanya també té amo i a l’amo no li convenia… Que et penses que no ho veien tot això els que passaven comptes? Però això no li convenia al govern… I és igual ara qui fós al govern, que tan me foten uns com altres… Tu et creus que algú es pot presentar a unes eleccions dient que collarà als bancs perquè no donin tantes hipoteques o que la gent s’haurà de conformar amb pisos més justets i baratets? Amb la colla de tòfols que han de votar que només volien sentir promeses i cuentos?
Senyor A: Mira noi, si s’havia de fer això s’havia de fer i prou! I si perds les eleccions, bueno, l’altre ja quedarà com un embustero i ja tornaràs al poder la pròxima…
Senyor B: Home, però ningú savia quan petaria la cosa! Els polítics són professionals de la política. A veure quans n’has vist tu que deixin mai la política i se’n tornin a treballar d’allà on venien? Home, els peixos grossos se’n van quan ja no els toca més remei però sempre a “assessorar” i no fotre res i cobrar bons sous. Des de luego, no se’n tornen al seu despatxet d’advocat o de lo que els toqui, no…
Senyor A. Bueno, doncs mira, ja hem arribat al cap del carrer, que els poca soltes no són només els banquers sinó que també ho són els polítics…
Senyor B: Sí, bueno, bueno, però qui els vota als polítics? Ens passem la vida criticant que si n’hi ha masses, que si no foten res, que si enxufen la família, que si el Senat s’hauria de fotre fora, però nosaltres com a burros que som els anem a votar…
Senyor A: Collons! Si és igual, perquè encara que no els votis sempre tindran els seus que els votaran i fotran el que voldran. Aixì doncs, què hem de fer?
La conversa seguia, però jo me n’he anat a pagar i he pensat que aquest era un bon punt per deixar-la. I la pregunta és més important que no pas sembla.
Las aberrantes infraestructuras en España: una historia de demencia secular y despilfarro magistralmente contada por Germà Bel
Una vez más, el programa Singulars del C33 se anota un gran tanto, invitando esta vez a Germà Bel, catedrático de Economía Aplicada en la Universidad de Barcelona, experto en infraestructuras que nos cuenta, entre otras cosas, que en España tenemos en contrucción tres veces más quilómetros de alta velocidad por habitante que en Francia y seis veces más que en Alemania.
Además, en su introducción histórica, nos demuestra que el insesato concepto de comunicación radial y centralista de Felipe V poco difiere del actual.
Un clásico de la educación actual: ¿es posible reprender al alumno y corregir su conducta en la escuela?
Un suceso. Uno de los tantos que cada curso podríamos enumerar en muchas escuelas e institutos. En pleno debate por una educación en el esfuerzo, los valores, la autoridad moral y el blablablá de siempre, el artículo que hoy reproduzco nos lleva a preguntarnos de dónde proviene la memez general que impregna a muchas instituciones que, lejos de ayudar a la escuela en su labor diaria, la entorpecen y/o sabotean.
Article de l’Escola Rocabruna de Les Borges del Camp: ‘Un Síndic de Greuges per agreujar els mestres’
Imatge d’arxiu de l’Escola Rocabruna de Les Borges del Camp.
A causa d’una bretolada d’uns alumnes a un mestre de l’Escola Rocabruna de Les Borges del Camp, els òrgans disciplinaris del Centre van decidir per unanimitat sancionar a vuit alumnes. La sanció més greu fou, per a alguns, no anar quatre dies de colònies. Cal dir que sancions d’aquest tipus es prenen contínuament en els centres escolars de Catalunya (incloent expulsions) a fi de garantir que els drets i deures de la majoria no es vegin coartats per les bretolades, insolències i indisciplines d’una minoria d’alumnes. En cap cas, la seva execució comporta l’obertura d’expedients de gran càrrega burocràtica i feixuga pèrdua de temps.
Setmanes després ens assabentem que el Síndic de Greuges ens instava a presentar un gavadal de documentació per la queixa d’una persona anònima sobre la sanció. Per exigència de la Inspecció ens cal reiniciar el procediment amb tota la burocràcia administrativa i formalitzar les sancions, que són acceptades i signades per totes les famílies dels alumnes menys per una mare, que resulta ser ni més ni menys que una mestra companya nostra i del mestre vexat.
La negativa d’aquesta persona a acceptar la sanció obliga la Direcció a obrir expedient disciplinari contra el seu fill, a convocar noves reunions de tots els òrgans col·lectius de decisió del centre i a perdre hores i energies per arribar a la mateixa conclusió. El Claustre de professors, el Consell Escolar, l’AMPA i la Comissió de Convivència aproven o assumeixen per unanimitat ratificar les sancions i recolzar sense fissures l’Equip Directiu. El fet que tot aquest enrenou s’hagi produït per la falta de solidaritat d’una companya, crea ‘no cal dir-ho- una enorme tibantor en el claustre, pel que tothom considera una falta greu d’exemplaritat per part de la mare-mestra, la qual opta per un fals victimisme i una rígida obcecació com a resposta a un conflicte que ella mateixa ha ocasionat.
Malgrat tota la documentació enviada i justificativa de la decisió, el Síndic de Greuges comunica la seva resolució d’aconsellar que es perdoni els alumnes sancionats. És a dir, per rentar el greuge d’una persona capficada a salvar el seu fill d’un càstig, el Síndic no té cap inconvenient a agreujar, desacreditar i embrutar el prestigi dels membres del Claustre de Professors, del Consell Escolar, de la Comissió de Convivència i del propi mestre que havia estat objecte de la bretolada.
Considerem, no cal dir-ho, que aquesta resolució és totalment injusta, parcial i discriminatòria i no té en compte que la mesura sancionadora no surt d’un acte dictatorial i individual sinó de la resolució democràtica de tots els òrgans col·lectius de la comunitat educativa de l’Escola Rocabruna.
Considerem increïble i injust que el Síndic prefereixi assumir les apreciacions subjectives i personalistes d’una persona anònima (‘!), capficada a salvar el seu fill d’un càstig menor, abans que les apreciacions objectives refrendades per tots els òrgans democràtics del Centre, que van argumentar i resoldre en base a criteris pedagògics i disciplinaris legítims.
Encara és hora que el Síndic s’hagi dignat dirigir-se a la Direcció del Centre o als representats de l’AMPA o del Consell Escolar per demanar informació directa i de primera mà dels fets esdevinguts, abans de prendre la seva vergonyosa resolució.
Considerem que el Síndic demostra un desconeixement sorprenent de la difícil realitat que els centres d’ensenyament patim a causa de la indisciplina creixent, obstaculitza el sempre difícil equilibri entre els drets i deures dels alumnes-pares-mestres i promociona la impunitat de vandalismes i bretolades en base a una mena de permissivitat i indulgència mal entesa, en la qual jutja l’autoritat democràtica com una autoritat repressora.
I mentre tot això succeeix, la pobra víctima va cantant victòria. Gràcies Síndic.
SIGNEN: TOTS ELS MESTRES DEL CLAUSTRE (MENYS UNA) I PERSONAL ADMINISTRATIU
JOSEP-MARIA FORCADELL FUENTES, NOELIA FERNÁNDEZ CORRAL, SARA VALERO JUANPERE, MARTA TENA SORONELLAS, ROSA LLUÍS CERVELLÓ, JORDI VIRGILI LLEBARIA,, NÚRIA CARRIÓN DOMÈNECH, MARTA PAPIÓ COMPTE, JORDI BESORA DOMÈNECH, Mª RIERA BORRÀS ORTIGA, BETLEM SALOMÓ MOLONS, FREDERIC GENÉ CASTELLÀ, JOSE ANTONIO FOLLANA BERENGUER, CONCEPCIÓ BADIA SELLARÈS, SÍLVIA SÁNCHEZ BALAÑÀ, ESTELA ROCA LLABERIA, SÍLVIA FERRÉ GIL, MONTSE BEL PUIG PILAR SOL OSUNA, EVA GONZÁLEZ BLÁNQUEZ, NÚRIA OLLÉ FIGUEROLA, TERE BRAVO BALBASTRE, SILVIA ORDIÑANA, MARIA JOSÉ FERNÁNDEZ SUÁREZ, MARIA LLUISA TRICAZ TORRES, ENRIQUETA SUÑÉ DOMÈNECH.
